La paracota es pot considerar un producte de luxe perquè ara no en mengen tots els que en volen a diari.
Les Paracotes són un dolç. S’acostuma a consumir com a postres, tot i que també es poden fer per berenar. La Paracota s’assembla a un bunyol, però el seu gust és totalment diferent. És un contrast de sabors que aporta la mescla de la figa i l’anís. La textura és cruixent, però és tova al tacte amb la boca. La versió més tradicional és aquella que porta els següents ingredients: Sifó o aigua, un raig d’anís dolç, un pessic de sucre, farina de blat i figues seques tallades per la meitat. A l’hora de fer la mescla per obtenir la pasta s’ha de tenir en compte que ha de quedar una pasta ni molt líquida ni molt espessa. Un cop la pasta ja està feta s’hi barregen les figues seques tallades per la meitat i amb la punta escapçada. Després ja es poden fregir. La pasta no necessita reposar. Un cop acabada de fer ja es fregeix. Per fregir-les s’utilitza oli d’oliva. L’oli ha d’arribar a cobrir-la gairebé tota. Ha de quedar daurada. Un cop tretes es deixen en una bandeja i s’arrebossen amb sucre.
Fins no fa gaire els Deltebrencs es reunien per ballar jotes, ball típic de les Terres de l’Ebre, ocasió que s’aprofitava per a fer les paracotes. L’expressió que s’utilitza per anar a ballar jotes és “a la cotà”, “anem a ballar a la cotà”. Al principi s’anomenava així: “Lo dolç para cotes”. Ho feien gairebé cada cap de setmana, o quan feien una festa si era oportú. També es feien per Nadal i per la Castanyada.
La necessitat de menjar les Paracotes al moment per conservar les seves qualitats en condicionen el seu consum i la seva distribució. En un principi la major part de la producció de paracotes és de tipus domèstic i és consumeixen entre la família i els amics. Tot i així en els últims anys és un dolç que té presència i molt bona acceptació en les festes gastronòmiques del municipi de Deltebre i en alguns restaurants que les ofereixen com a postres. És típica de Deltebre, Jesús i Maria, La Cava.