Varietat de fesol petit, molt apreciat per la finor de la seva pell i el seu sabor, característiques que li han fet assolir una creixent valoració.
El fesol de l’ull ros és present als horts de les comarques de Girona des de fa molts anys. Alguns pagesos en testimonien la presència durant tot el segle XX. El conreu d’aquests llegums al Pla de l’Estany i l’Empordà s’orientava essencialment a l’autoconsum, i només una petita part era comercialitzada. La producció ha anat minvant en els últims anys, però la comercialització ha perdurat en ciutats com Banyoles i, darrerament, la iniciativa dels restauradors d’aquestes comarques, que promou els productes tradicionals de la zona, ha propiciat una certa dinamització de la seva producció.
Les xarxes de comercialització principals dels fesols de l’ull ros són els mercats de l'Empordà, com ara el de Palafrugell, i el mercat de Banyoles, a més d’algunes botigues d’aquestes ciutats. De manera ocasional, se’n poden trobar en algunes fires d’altres viles. Es poden menjar bullits, amanits amb un raig d’oli, o bé incorporar-los en guisats més elaborats, alguns dels quals es fan als restaurants locals. Una manera ben arrelada de menjar fesols de l’ull ros és fets amb oli i cansalada.
Els fesols de l’ull ros són uns llegums de calibre petit, de 5 cm aproximadament, i fan un ganxo menut, poc pronunciat. Són d’una tonalitat groguenca i al mig presenten una taca marró, l’anomenat ull ros, que els distingeix dels fesols d’ull negre. La diferència entre l'un i l'altre és que el fesol de l'ull ros és molt més fi de pell, queda més blanc un cop cuit i també és més gustós. Se sembra a finals d’abril o principis de maig i es cull cap al juny, procés que cal fer tavella per tavella quan aquesta és rossa. Un cop collida la tavella, se n’extreuen els fesols, es garbellen i s’emmagatzemen. Actualment, la producció és en mans d’un reduït nombre de petits productors de les comarques esmentades.