La fruita seca de cada dia

La fruita seca és un factor essencial de la cultura gastronòmica. La tenim a taula els dies de cada dia, com a menja independent, ingredient, condiment o acompanyant a la barra del bar o a taula, els dies de festa, en les festes anyals, en la cuina tradicional, en la cuina popular i en la cuina sofisticada, en plats salats i en plats dolços.  

La fruita seca és un recurs antic, amb testimonis arqueològics. La memòria ens l’ha mantinguda sempre present, a tota hora. Surt a les cançons de Nadal i a les cartes dels grans restaurants. «Panses i figues, nous i olives», cantem al noi de la mare. En troben als panellets de Tots Sants; als infinits torrons nadalencs; al massapà dels tortells més clàssics, dominicals, del Reis, del Ram, de Pasqua o de Nadal; a la picada de grans guisats; al romesco; a moltes xocolates, o a la grana de capellà o, si voleu, les postres de músic. 

Aquesta combinació de fruita seca, d’ametlles, avellanes i nous, amb fruita dessecada, com panses i figues, és una de les postres tradicionals del país. És dels superaliments més antics i avui són a a composició de la majoria de barres energètiques.

Abans que els esportistes les portessin com a recurs quan surten a fer esport, exactament amb les mateixes intencions les usaven com a sustent energètic els capellans quan anaven de parròquia en parròquia a dir missa. A les butxaques de la sotana hi portaven una barreja de fruita seca –avellanes, nous i ametlles– i de fruita dessecada –panses, figues i dàtils, quan n’arribaven– i, esclar, en deien grana de capellà.

També en van dir postres de músic, de quan els músics posaven tota la música de les festes majors, des del passant per despertar al poble, fins a la música de la missa solemne, a la sardana vermut, l’audició de sardanes de la tarda, el ball de tarda, el concert, la sardana de la nit i el ball de nit. Fruita seca i fruita dessecada i, a vegades, una mica de xocolata eren el seu sustent. 

Les llargues sobretaules de festa major i dels esmorzars de forquilla o de feina encara avui acabaven, després del cafè i de les infusions, amb postres de músic o grana de capellà, maridades amb garnatxa, mistela, moscatell, ratafia i altres licors.

La fruita seca és tan arrelada que ni els topònims no se n’escapen.   Viles, masos, veïnats, places i carrers tenen noms relacionats amb arbres productors de fruita seca: L’Ametlla, L’Ametller, el Noguer, la Pineda, la Pinya, Avellanes o l’Avellaneda. 

Els avellaners han deixat molta empremta. Han marcat paisatges tan distants com els interior més humits i volcànics de la comarca de la Selva i les comarques del camp de Tarragona. L’Avellana de Reus i la de Brunyola comparteixen la varietat negreta, la més apreciada i saborosa, perquè té més contingut de greixos saludables.

Reus ha assolit una reputació universal. De fet, el 2003 l’avellana de Reus va ser reconeguda com a Denominació d’Origen Protegida (DOP) per la Unió Europea. La DOP Avellana de Reus reconeix els fruits dels avellaners plantats als termes municipals de les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, el Tarragonès i la Terra Alta. L’Avellana de Reus representa el 80 per cent de tota la producció estatal d’aquesta fruita seca.

Autor: Salvador Garcia Arbós