Descobrir els orígens de la cuina catalana

Inici>Notícies >A fons >Descobrir els orígens de la cuina catalana
1
Autor: Biblioteca de Catalunya/Llibre del Coch
  • El Sent Soví (1324) i El Llibre del Coch (1520), escrits en català, són els tractats europeus culinaris més antics que es coneixen
  • 19/01/2010
  • Descobrir els orígens de la cuina catalana
  • Si determinar els orígens de Catalunya no és senzill, remuntar-se als inicis d’un dels atributs de tota nació, com la seva cuina, també és complicat. Al parer de l’erudit Jaume Fàbrega, “la cuina catalana medieval era comuna i identificable en el conjunt dels Països Catalans, fins el punt que era la cuina nacional més cohesionada de tot Europa”.
  • Quins serien els trets que identifiquen la nostra cuina? Si ens ho mirem en un context ampli, la cuina catalana és una cuina mediterrània -no en el sentit eufemístic que amaga la recent moda de qualificar-la així- però només ho és a mitges ja que en tot cas hauríem de dir que és mediterrània del Nord. Més que res perquè a tota la costa meridional del Mare Nostrum hi tenen prohibits dos elements bàsics de la nostra dieta: el porc i el vi. Establert l’entorn mare, hi ha una segona forma d’identificar la nostra cuina: cercar quins elements li són característics i la diferencien de la resta de cuines nord mediterrànies. Al parer sapientíssim d’Eliana Thibaut, occitana de naixement i rossellonesa d’adopció, que ha escrit sobre el tema després d’haver-se documentat a fons, existeixen dues tècniques distintives de la nostra cuina: “Una d’elles és la cocció inicial del sofregit , i l’altra, la picada per lligar-ne el suc. Aquestes són les especificitats essencials de la cuina catalana. No es troben a cap altre lloc i si les hi trobes, són d’origen català. Com a Roma, que en temps dels Borja van arribar-hi cuiners i tècniques d’aquí”.

    La cuina catalana tal com la coneixem avui té pluralitat d’orígens. Es coneixen les cultures de procedència d’alguns dels nostres productes però les tècniques i les receptes són més difícils d’escatir a qui les devem tot i que també ens en sortim: el gaspatxo, que d’aquí a poc ja tindrà el segle de tradició que fixa l’Institut Català de la Cuina perquè un plat pugui ser considerat català, prové d’Andalusia, ara bé, qui va idear-lo? O qui es va empescar el primer fricandó? Ferran Adrià reconeix que les grans invencions són aquelles que se’n desconeix l’autor: “El gran invent no és fer una truita de patates, el gran invent és la truita, i qui va inventar-la? No se sap. Jo he creat molts plats nous, però em donaria per satisfet si una de les meves idees s’incorporés a la quotidianitat i que el dia de demà allò es continués fent encara que ningú no sabés a qui se li va ocórrer primer”.

    Així doncs, la nostra cuina seria explicació i consegüent a la nostra història. Bevem vi perquè els foceus van venir de visita a Empúries i van plantar-hi vinyes. Mengem porc perquè no va consolidar-se el domini cultural musulmà al qual en canvi li devem que potser acompanyem aquesta carn de carxofetes. Fem servir l’oli des de sempre o des de tan enrere que n’hi diem sempre. Ens sembla consubstancial a la catalanitat un pa amb tomàquet que, en canvi, el disfrutem des de fa ben poc, perquè aquí, de tota la vida, volem pa amb oli. La tomaquera ens arriba del Nou Món i, per tant, vam tenir el gust de conèixer-la fa ‘només’ cinc segles. D’entrada, la planta era tinguda per ornamental; l’església va arribar a condemnar-la de manera explícita alhora que diversos tractats mèdics en consideraven verinós el fruit que no apareix com a ingredient en un receptari fins ben entrat el segle XVII. Però el pa amb tomàquet encara trigaria força més a existir. La primera vegada que se l’esmenta en la nostra literatura, segons Néstor Luján, va ser l’any 1884. Naturalment, el menjar ja existiria amb alguna antelació a aquella constància escrita.

    I és que així com les homilies d’Organyà no daten el naixement del català sinó que només certifiquen que almenys llavors ja existia, la constància documental d’una menja també l’únic que assegura és que té aquella antiguitat mínima. La documentació sol ser escrita, i en això els catalans podem presumir de quelcom únic: el Sent Soví (1324) i el Llibre del Coch (1520), escrits en català, són els tractats de cuina europea més antics coneguts. Però els estudiosos de la nostra història del menjar obtenen una font d’informació complementària en les pintures, les miniatures, els gravats de l’època. Isidra Maranges, gran coneixedora de la cuina catalana medieval, comenta: “Hi veiem plats rodons, sempre plats rodons, ampolles de base ample i coll prim i alt, ganivet, culleres, escudilles. Que bé que paraven la taula! La meva impressió és que els nostres avantpassats eren més polits del que ens pensem que eren!”.

Enllaços:
Comentaris rebuts (0)
  • banner vols ser a gastroteca
  • amb distintiu
  • es temporada de
Notícies Gastroteca
No us perdeu cap esdeveniment
Registreu-vos al butlletí
Informeu-vos de les nostres novetats:
Xarxa gastroteca.cat
  • Facebook
  • youtube
  • flickr
  • twitter
Aplicatius mòbils
Aplicatius Mòbils
Una nova forma de connectar-se a gastroteca.cat
Mapa interactiu
 
Trobeu el que busqueu en el nostre mapa.